El sol obri el dia amb els seus imponents rajos
que ja apareixen amb pausa entre els arbres de la vall, on recollits per les
muntanyes, acompanyen, com la pell a una persona, les sinuoses corves del riu.
Un dia fresc on l'humitat provinent de les
espurnes que el riu deixa contra les roques refresquen la cara dels caminants i
altres viatgers que pel pont passen de camí a la ciutat.
Allà a la vora d'aquell vell pont de fusta,
acompanyat pel soroll de les aigües per sota, i el lliscar de les rodes dels
carruatges i passos de cavall per damunt, un nen passava els dies venent
diferents queviures, premsa i de tant en tant les manualitats que realitzava
esperant el trànsit dels ambulants comerciants.
Xavier era un nen d'una intel·ligència notable,
havia après a llegir, suar i restar a una edat molt tendra, i dels nens i nenes
del poble, sempre era qui estava al capdavant de la classe que rebien dos cops
per setmana, quan el professor venia de Ciutat.
Davora el pont, l'inquieta criatura era amb 10
anys popietari d'un negoci propi, i alhora creador d'històries, que entre
vendre diaris i fer manualitats, inventava sense aturar, plenant una maleta que
duia cada dia del poble al riu i de tornada a la nit, de nous relats i
fantasies. Xavier feia un paper d'adult però encara somiava i s'il·lusionava
com un nen.
Els dies passaven als peus del pont i
igualment, els viatgers que
s'aturaven a descansar i li oferien
de tant en tant els seus maldecaps i les seves experiències a la vida,
les seves emocions adultes i les seves preocupacions; oient al que la majoria
dels solitaris caminants emprava únicament per buidar el pes dels seus
pensaments mentre recuperaven forces per seguir el seu camí.
Un petit observador, una petita bobina de cassette que enregistrava a la seva ment
aquelles històries, i de les que extreia un pensament que es repetia en cada
història, la solitud. Una solitud acompanyada pels diferents renous del bosc,
l'aire que movia les fulles o algun ocell que canta, raons i sensacions que no
eren suficientment interessants i importants per llevar aquelles cares llargues
i aquella actitud apàtica sobre els seus carros, i que els acompanyava durant
tot el camí tant d'anada, com de tornada.
Estranyat i en part una mica trist per aquells
homes, el nen tornava a casa cada vespre, i un dia, arreplegades ja suficients
històries de viatgers, va preguntar a la mare; "Mare, perquè els viatgers
estan tristos? diuen que passen temporades llargues sols, aïllats, però jo
també hi estic, i sóc feliç mare!", al que la mare, sorpresa per la precoç
maduresa de la pregunta va contestar; "Estantristos perquè són lluny de
les seves famílies durant molt de temps, enyoren els seus fills i les seves
esposes, la calor de la llar, i a més a més, Xavier, tenen massa temps per
pensar quan sols estan i quan sols es senten.". La mare pensà que havia de
dir-li les coses com les pensava, però sentia que en Xavier era encara massa
petit per comprendre la complexitat d'aquells sentiments. En pensar-lo, va
tancar l'explicació, amb aquella frase que feia; "Xavier, ets un nen. Ets
encara massa petit per entendre-ho, però quan cresques un parell de pams més
començaràs a ser suficientment gran per començar-lo a entendre". El menut,
encara sense saber ben bé el que volia dir-li la mare, va insistir desesperat;
"Ja mare, però jo també passe tot el dia sol, i el pare ja fa mesos que va
marxar a Ciutat i no el veig
gairebé 2 cops al mes!". La mare, ja amb una mirada simpàtica, brillant i
un mig somriure va contestar amb tó conclusiu; " Si Xavier meu, però tu et
passes el dia, les hores amb les teves fantasies i il·lusions, perquè són coses
de nens. Però les preocupacions, són qüestions dels adults".
La innocent criatura, aquella nit no va fer el
camí al llit de la mateixa manera que la resta de dies, aquella vegada, una
inquietud extranya i nova li va fer tombar-se al llit pensant en quina seria la
manera en que ell podia fer a aquella gent, a aquells entristits viatgers, una
mica més feliços.
Xavier, s'ho va estar rumiant durant dies, fins
que a la fi, aquella pereta de la creació, aquella idea fantàstica li va vindre
al cap . Com sa mare li havia dit, ell era capaç de ser feliç, en una situació
que ell entenia com a igual a la d'aquells senyors, perquè somiava i s'il·lusionava,
creava fantasies i històries a cada moment que podia. Llavors, la idea era
fàcil, l'únic que havia d'aconseguir, era la il·lusió dels seus clients.
El repte li semblava fàcil de primeres, però
una vegada havia trobat l'objectiu, de nou, se li plantejava una nova qüestió;
i com es crea un somni?, com es crea una il·lusió?. Entre pensaments i
històries noves, repetia de nou aquelles experiències que li contaven el decaiment
i la fatiga, la desil·lusió i aquelles cares llargues, i repassant en aquella
petita màquina d'enregistrar i crear històries que tenia al cap, va trobar un
punt en el que no havia caigut i és que ningú havia estat capaç de ser feliç
amb aquella vida quasi nòmada, però li semblava increïble que allò no fós
possible.
Entre pensar i escoltar als clients, li va
vindre una idea, de nou, l'enginy del petit se tornava a encendre per donar una
forma i una manera per aconseguir el seu objectiu. Xavier ho tenia clar, jugava
amb la solitud dels altres a favor i la poca conversa entre ells, li podia donar credibilitat... si... la
idea prenia força mentre la construia... i a la fi va posar-se a la feina.
A l'endemà, a cada visitant d'aquell camí que
li comprava, xavier li tornava el canvi i un petit paper, un paper on escrivia,
segons contava als seus clients, els relats d'un dels viatgers que xarrava amb
ell durant el descans, un petit troç d'història que el venedor volia compartir
amb els seus clients per la seva simpatia i fidelitat.
Els viatgers prenien sense importància aquell
paper, i molts ni el llegien. Però bastava que un el llegira, un que de camí a
Ciutat obria el paperet i es sentia atrapat de sobte per l'interès en aquella
història, en tornar al poble, desitjava de nou comprar o descansar al pont de'n
Xavier per prendre el següent paper, amb la continuació del relat. Així poc a
poc s'anava fent veu, i per l'interès en aquella història, els clients
reclamaven cada vegada més la seva nova part de la història.
Uns textos sense resoldre, una frase sense
acabar, una pregunta sense resposta escrita, o un inici sense final, eines que
li generaven al lector un vici, una necessitat de saber la següent part de la
història. Una història que contava l'enyor, la pena, la solitud, però alhora
resolia amb pensaments de l'anònim viatger, en felices il·lusions, somnis que
li conduien de nou a la seva llar, a la seva vida. Passatges on la fantasia
condua aquell misteriós client des de la seva família a l'enyor i de nou al
reencontre.
Aquelles esperances i ànims apagats en la
rutina de la seva feina, aquell cansament i apatia desapareixien
progressivament de les cares dels clients del petit Xavier, i cada cop tornàven
amb noves il·lusions. Mentre feien aquells llargs trajectes a la capital
s'entretenien en la lectura d'una història familiar, tan familiàr com si parlés
de la seva pròpia vida, i alhora aquelles preocupacions que en anonimat se
narraven i se superaven amb il·lusió quedaven gradualment assimilades, com
contagiades, induïdes per aquells papers escrits.
Xavier havia aconseguit tot el que sa mare
pensava que no entendria, mentre les històries eren devorades en els períodes
que els caminants empraven en el passat per sentir-se sols, ara únicament
tenien temps de llegir i aprendre una història paral·lela plena d'emocions i
sentiments. Una mostra en l'horitzò d'allò que no tenien i que els feia caminar
feliços per tornar a casa, una il·lusió, un somni.
Aquell petit adult, aquell nen gran, ja descansava satisfet, perquè sabia
que aquella història inventada que nodria l'esperança de la gent, els feia
caminar cap a endavant, i si bé sabia que d'il·lusions sols no es pot viure,
també sabia que el pont que unia els somnis i la realitat no era més que el
camí de les il·lusions.
- Un
conte escrit per a aquella moixeta que cada nit entra per la finestra de la
meva habitació, i em conta a cau d'orella, allò que ara em fa sentir i creure
que il·lusionar-se no és dolent sinó que et mou a caminar cap als teus somnis.
-
Manel
Bocanegra i Barat
Weimar,
04. d'Octubre de 2012.
